5 Aprenentatges arran dels atemptats
No nego que, com molts, en conèixer la notícia de l’atemptat a Barcelona la meva primera reacció va ser negativa. Un sentiment descoratjador i la pregunta de quina merda de món li estem deixant als nostres fills? Passats uns dies, i després de molts moments de reflexió, he tractat d’extreure alguns aprenentatges, lectures en positiu que ens ajudin a aconseguir que una atrocitat així no torni a succeir.
El que escric a continuació és fruit de la meva experiència de 26 anys de treball amb joves en risc d’exclusió social (molts d’ells d’origen immigrat), des de l’any 2.000 a Fundació Èxit, ONG que tinc la immensa sort de dirigir. Però també és fruit de les meves vivències com a fill d’immigrat. El meu pare va néixer a Bombai (Índia), la meva mare a Barcelona. I com a parella de Jag, anglesa de Manchester de pares del Panjab (Índia). És sobretot un text que escric pensant en els meus fills Max i Sofia que, mirant-ho així, són tres quartes parts indis.
1. Canviem de marxa
Si bé cal arrencar un cotxe ficant la primera, quan volem recórrer un camí llarg seguir molt de temps amb la primera probablement farà que el cotxe es cali o, en el pitjor dels casos, ens carregarem el motor. Tinc la sensació que a la nostra societat quan parlem d’immigració seguim pensant en la “primera generació”. Poc pensem en les segones i terceres generacions que ja són aquí convivint amb nosaltres. Els fills i néts que no van prendre la decisió (sovint molt forçada per les circumstàncies) de venir. Ja van néixer aquí. Exemple clar del que vull dir és l’entrevista que va patir Miriam Hatibi per part de Silvia Jato a TVE i que Miriam resumia així: “Vaig néixer i vaig créixer a Barcelona, per tant no he passat per cap procés amb el qual m’hagi de plantejar la meva integració “.
Quantes generacions hauran de passar perquè puguem veure a aquestes persones com a ciutadans i no com a immigrants eterns de vintena generació?
Quantes generacions hauran de passar perquè puguem veure a aquestes persones com a ciutadans i no com a immigrants eterns de vintena generació? El propi terme “immigrant” implica procés quan seria més adequat parlar d’immigrats, ja que molts van arribar per quedar-se, ja no estan en cap procés.
2. Poseu-los el micro ja!
L’atemptat em va enxampar lluny, de viatge. La primera notícia que vaig tenir va ser llegint a Mohamed El Amrani al Facebook. Tinc la sort de conèixer-lo des de fa uns anys i he sentit profunda admiració per com s’ha erigit com a líder d’opinió durant tots aquests dies. Ell, igual que Miriam Hatibi, han ajudat al fet que bona part de la població descobrís a aquesta segona generació que esmentava en el primer punt. Han trencat prejudicis, han tendit ponts amb enorme valentia quan més necessari era.
Han trencat prejudicis, han tendit ponts amb enorme valentia quan més necessari era.
Però també han llançat un missatge molt clar que malament faríem en no escoltar: “Aquests dies he parlat molt de la comunitat musulmana però també m’agradaria parlar de política, de tecnologia…” (Entrevista a Moha publicada en El Món). La bona notícia és que hi ha molts joves com Moha i Miriam! A Èxit he tingut l’oportunitat de conèixer a molts d’ells: Mamadou Saliou, Mamadou Korka, Shahid Ashraf per només citar alguns que ja han començat a tenir certa repercussió mediàtica. Ajudem-los a tenir més visibilitat, a ser referents no solament “dels seus” sinó de tota una generació.
3. Trenquem un sostre de vidre i arreglem l’ascensor
Aquests dies les xarxes s’han inundat de missatges xenòfobs parlant de com de desagraïts que eren els immigrants, de com mossegaven la mà que els dóna de menjar, etc. Sens dubte com a societat hem fet molt per “integrar els que arribaven”, però compte, els que arribaven també han fet molt pels “autòctons”. Han cuidat de la nostra gent gran, dels nostres petits, han cobert en la majoria de casos aquelles feines que no “volien els de aquí”. La crisi ens ha fet oblidar molt però recordo una frase que es va fer cèlebre en els anys en què aquest país necessitava mà d’obra: “Necessitàvem treballadors…i van arribar persones”. I aquestes persones en la immensa majoria de casos han treballat dur per tirar endavant i han portat quan han pogut i després de molts esforços els seus familiars.
En resum, hem fet molt per la integració, però queda molt per fer. Agafo de forma freqüent l’AVE i de forma recurrent quan estic allà assegut em venen ràfegues d’imatges que contrasten un vagó de l’AVE amb un de la línia 1 del metro de BCN. L’AVE monocroma, la línia 1 multicolor. El meu pare va venir en els anys 70, el boom de la immigració va ser a finals dels 90, quants anys hauran de passar perquè puguem veure gent d’origen immigrat ocupant llocs directius en les organitzacions? Quins riscos correm si els joves de segona o tercera generació, ja nascuts aquí, es troben amb un sostre de vidre que els discrimina davant del mercat laboral?
Quins riscos correm si els joves de segona o tercera generació, ja nascuts aquí, es troben amb un sostre de vidre que els discrimina davant del mercat laboral?
4. Quants amics musulmans tens?
Aquesta pregunta m’ha vingut al capdavant de forma recurrent aquests dies quan alguns amics m’enviaven via xarxes socials escrits o vídeos alertant del dolentíssim que és l’Islam, “violent per naturalesa”, etc. I ho defensaven després amb tal vehemència que era inevitable preguntar-los: quants amics musulmans tens? Al que la majoria contestava que cap, mai havien tractat de tu a tu amb una persona d’aquesta religió. És com si jo llanço una campanya per acabar amb el gelat de pistatxo sense haver-lo provat en la vida. Què està passant perquè en la societat més hiperconectada de la història visquem a les nostres ciutats en bombolles impermeables?
Estan triomfant dos models d’entendre la immigració: el asimilacionista que defensa que el que arriba ha de “renunciar a la seva identitat” i passar a ser “com els autòctons”; i el “multicultural” que veu la cultura com alguna cosa inamovible, compacte, innat a l’individu, un bé en si mateix al que no cal renunciar però que, com no evoluciona, no val la pena intentar barrejar. Així viuen “comunitats” cadascuna a la seva zona/barri, evitant compartir territori o espais comuns perquè això serà sinònim de tensió.
I així, estem perdent una preciosa oportunitat d’explorar un tercer model que seria l’intercultural en el qual el bàsic és el subjecte, no el subjecte cultural. Un enfocament que entén la cultura com alguna cosa que evoluciona i que millora amb la interacció de ciutadans diversos. Un model en el qual es debat i es consensua un nucli dur que asseguri la convivència i, a partir d’aquí, hi ha aspectes accessoris que cadascú pot viure al seu aire. Les persones, si les deixes fer, difícilment avancen cap a un model intercultural per si soles, és molt més còmode quedar-se en la ja famosa zona de confort. Des dels governs, des de la societat civil cal impulsar iniciatives organitzades perquè persones d’orígens diversos es coneguin, es trenquin prejudicis, es valorin aspectes positius “de l’altre”, es generin converses i agrupacions diferents.
Estem perdent una preciosa oportunitat d’explorar un tercer model que seria l’intercultural en el qual el bàsic és el subjecte, no el subjecte cultural.
Aquest anunci viral explica de forma senzilla aquest concepte complex. De nou crec que tenim una gran oportunitat d’impulsar projectes que facilitin trobades d’aquest tipus i cadascun de nosaltres podem ser referents i aprendre al mateix temps si ens involucrem per exemple en projectes de mentoría social.
5. Ja n’hi ha prou de folklore i bonisme!
Un últim aprenentatge que va molt connectat amb tot l’anterior. Sovint es confon el model intercultural que defenso amb el muntar una “festa de la diversitat” en la qual ens prenem un mojito, mengem un shawarma, ens pintem les mans amb henna i ballem de forma desenfrenada al ritme d’uns tambors africans. També es confon amb sobreprotegir a l’immigrant aferrissadament. No estic parlant d’això. El menjar, la beguda i els balls regionals poden ser una bona manera de conèixer-nos però tard o d’hora urgeix arribar al subjecte, al tu a tu, en fer preguntes més que donar per fet que per venir de tal país ja véns amb un pack carregat de creences o habilitats. Tant de bo més gent ens ensenyés a fer preguntes poderoses, aquestes que ajuden a anar a l’interior de l’individu!
Tant de bo més gent ens ensenyés a fer preguntes poderoses, aquestes que ajuden a anar a l’interior de l’individu!
D’altra banda quan parlo de debatre un nucli dur que asseguri la convivència parlo de perseguir actituds i persones extremistes que no respectin aquesta convivència, parlo de debatre sobre la igualtat de gènere, l’orientació sexual, però també de la cura de la nostra gent gran, de la cura dels nostres petits. De vegades creiem que “la nostra societat” és la més avançada però amb tanta velocitat d’avanç igual s’han deixat temes bàsics pel camí que “uns altres” han sabut solucionar millor.
En resum, segueixo pensant que un món millor és possible, i que està a les teves mans i en les meves fer-ho realitat.
Nacho Sequeira
Director de Fundación Exit
@nachosequeira
Excelent article, amb el q coincideixo al 100×100. Els 5 aprenentatges q planteges són claus per abordar els reptes q com a societat tenim per endavant. Jo n’afegiria un més: ens cal tornar a la reflexió, a la serenor davant una societat q viu a cop de titular, d’etiquetes o de missatges simples llençats des de qualsevol canal per explicar realitats complexes. En fi, gràcies Nacho per compartir els teus pensaments, desitjo q molts i moltes persones treballem per estendre aquests aprenentatges.