Algunes vegades es guanya, i en totes… es creix!

Autora: Marta Fusté

Fa alguns mesos en les xarxes socials es feia viral una notícia insòlita i una mica curiosa; un professor de la Universitat de Princeton, una de les més prestigioses del món, ens proposava fer un Currículum Vitae de fracassos i decepcions, un historial professional que fos alternatiu al convencional i que treies a relluir tot allò que no hem aconseguit en els nostres estudis, universitats on no ens vam acceptar o els treballs en els quals ens van rebutjar.

A priori, pot semblar un sense sentit però si ens aturem a pensar potser no sigui tan desgavellada la proposta. La justificació d’aquest professor és que al llarg de la seva vida tots els èxits obtinguts van ser precedits de molts fracassos, així que explicant la seva experiència pretendria animar a persones que estan en recerca de treball perquè preservessin en les seves fites i a l’hora realçar el valor de l’honestedat plasmant en el seu CV de forma oberta allò que no li va sortir bé en la seva carrera professional.

Jo aniré una mica més enllà; estem parlant d’aquells moments de la nostra vida en els que fracassem i les coses no ens van sortir bé, Per què pot resultar atractiu mostrar aquesta informació a una empresa? No seria tirar pedres sobre la nostra pròpia teulada? Si li donem la volta a la truita, en realitat no.

De l’errada aprenem, és a través d’ella que progressem, ens enforteix, i sens dubte ens permet conèixer-nos amb més profunditat.

Perquè és quan caiem que trèiem a flotació les nostres competències més importants i útils, en definitiva, és en la dificultat que creiem, I no quan el vent bufa a favor nostre!

La resiliència, encara que sembli una paraula de moda recentment inventada, va ser un concepte divulgat pel psiquiatre i psicoanalista Boris Cyrulnik ja fa algunes dècades. És un terme inspirat en la resistència dels materials que es dobleguen sense trencar-se per recuperar després la situació o forma original. Per exemple, un arc corbant-se quan llences una fletxa, una pilota de goma que pressiones amb els dits o un jonc que es flexiona amb el vent.

En l’àmbit personal, resiliència implica saber gestionar les emocions en diverses àrees de la teva vida, adaptar-te a l’inesperat, saber treure la part bona de la història per molt dura que sigui i aprofitar el viscut per mirar-lo en positiu, enfortir-te i aplicar-lo a favor teu en experiències futures.

Recordo una sessió de formació amb joves en recerca de feina en la qual la formadora els va dir als participants: No m’expliqueu el vostre CV!, el que vull saber és qui sou, que heu fet en la vida, quines situacions us han fet trontollar…sorprenent com va treure el valor competencial dels nois connectant amb el seu “jo” més autèntic, cada un explicant les seves particularitats a través de les seves vivències, res a veure amb la presentació monòtona i estandarditzada del CV a la que ens tenen acostumats.

Em temo que aquesta situació no és aïllada, cada cop són més les persones que m’expliquen que en una entrevista de treball l’entrevistador donant la volta al seu CV els hi diu que no l’interessa res del que posa al paper, que volen saber com són, les seves motivacions, passions i situacions que han hagut de superar en el passat.

Serà aquesta una tendència general futura en tot el mercat de treball? No ho sabem amb certesa, però per si de cas jo prenc nota. Al cap i a la fi, Qui pot aportar més valor en una organització?, Algú amb un gran CV, formació superior i trajectòria súper estable o aquell que ha viscut en la seva pròpia pell el que és caure mil vegades i altres mil tornar-se a aixecar? Òbviament dependrà de la posició, del perfil que s’estigui buscant i de tot el conjunt de competències associades a aquest però jo em quedo sense dubtes amb el segon, doncs les persones més interessants, empàtiques i sensibles que he conegut en la meva vida són aquelles que, tot i que van ensopegar amb obstacles gegants i difícils, van trobar sempre la manera d’avançar en el seu camí.