Diferència entre Coaching i Mentoring: la figura del coach ha vingut a desbancar el mentor?
Sabem que el terme mentor es remunta a la mitologia grega. Mentor era un gran amic d’Ulisses a qui aquest li va encarregar l’educació del seu fill amb la intenció que el preparés per ser el futur rei d’Ítaca mentre ell estava a Troia. És per això que el nom d’aquest personatge ha passat a la llengua com el de conseller experimentat o preceptor. Així, sabem que molts experts i savis traslladaven els seus coneixements als seus deixebles, tal com ens apunta la història que va fer Aristòtil amb Alexandre Magne.
Autora: Marga Royuela
Tant el mentoring com el coaching són dos termes adoptats pel món empresarial de forma molt recent i tots dos fan referència a processos d’acompanyament i aprenentatge.
Enfront de la classe magistral del mentor, que estructura i condueix a l’altre cap a un camí de coneixement i expertis on el mentee aprèn a través de l’experiència del seu mentor, el coaching té mes que veure amb ampliar la mirada del coachee. En aquest sentit busca aspectes dels quals tal vegada ni ell sigui conscient. És per això que la figura del coach té davant sí el gran repte no solament d’aparcar el seu protagonisme, sinó de fer-ho deixant el tron al protagonista real d’aquest procés: el seu client. D’aquesta manera és freqüent que davant els dubtes que planteja el coachee, el seu coach li retorni frases com: “Tu tens la resposta. Anem a buscar-la junts”. En aquesta bonica croada d’assistir a l’altre a trobar aquestes respostes, el coach té la difícil missió de formular les preguntes apropiades, estimulant amb això la reflexió de l’altre.
Si ja existia el mentor, per a què apareix la figura del coach?. I dic “per a què” i no “per què”, per parlar en “llenguatge coaching”. Enfront del pensament cartesià on els perquès justifiquen la resposta, els “per a qués” semblen connectar-nos amb quelcom una mica més íntim i profund, amb les nostres motivacions i desitjos.
És per això que el concepte coaching neix per cobrir una necessitat humana que es deixava veure a finals del segle XX. En un moment convuls, amb certa crisi de valors i on la importància del material anava en augment, la
terminologia new age comença a omplir-se de paraules com: felicitat, emoció, energia, i els llibres d’autoajuda es multipliquen en les llibreries proposant-nos reflexions i canvis de vida i valorant l’aposta per connectar amb les nostres veritables identitats i desitjos, com a fórmula per a una vida saludable.
Les emocions surten de l’armari i es posen de moda i el coach neix amb el convenciment que els coneixements ens serviran per desenvolupar-nos personal i professionalment, però si no hi ha una veritable motivació que connecti el coneixement amb el desig, aquest pot arribar a caure en sac trencat. Ens proposa canviar el llenguatge i parlar en termes de motivacions. Canviar el “Haig de deixar de fumar, aprendre anglès, etc., per el “Vull deixar de fumar, aprendre anglès, etc.”
L’arribada del coaching va trencar barreres i va suposar el renéixer d’un concepte que la societat necessitava. Tenir un coach és tenir a algú que m’escolti, que cregui que sóc capaç, que m’acompanyi a descobrir els meus desitjos en aquest món on les emocions estan automatitzades i sobretot que estigui al meu costat a l’hora de transitar els canvis que decideixi fer, minimitzant el mal que un es fa cada vegada que surt del seu cercle de confort.
Les nostres veritables possibilitats de millora i desenvolupament estan en la capacitat d’analitzar-nos per identificar les nostres autèntiques metes i les fortaleses i febleses per aconseguir-les.
