“Tots necessitem algú que confiï en nosaltres” 

Bangu va arribar a Espanya amb 17 anys després d’emprendre un viatge migratori que va començar a Guinea Conakry. Va creuar la Mediterrània en pastera, va passar per diferents recursos d’acollida i va arribar a Barcelona quan encara era menor d’edat. Durant aquell temps va haver d’afrontar situacions molt dures: va passar nits dormint al carrer, va conviure amb la incertesa de no saber què passaria l’endemà i va haver d’obrir-se camí en un país desconegut, lluny de la seva família.

Avui, vuit anys després, Bangu és autor del llibre Nkelidé (D’on vinc), acompanya joves que es troben en una situació similar a la que ell va viure i impulsa iniciatives per combatre els prejudicis i donar visibilitat a les històries que hi ha darrere de les migracions.

La seva trajectòria és també un exemple de l’impacte que poden tenir les oportunitats i les persones que decideixen implicar-s’hi. El 2021 va participar en el Projecte Coach de la Fundació Exit, on va conèixer José Rafoso, voluntari de Penguin Random House. El que va començar com una experiència d’orientació va acabar convertint-se en una relació de confiança que ha estat fonamental en el seu desenvolupament personal i professional.

Conversem amb Bangu sobre la seva història, els aprenentatges que l’han acompanyat des de Guinea, la importància dels referents i el paper que poden tenir les empreses quan aposten pel talent jove.

• Has escrit un llibre, Nkelidé (D’on vinc), en què expliques un viatge ple de reptes, però també de decisions valentes. Per què vas decidir explicar la teva història?

Principalment perquè ho necessitava. Havia passat per moltes experiències que mai no hauria imaginat viure i sentia que havia de donar-los un sentit. Escriure va ser una manera d’ordenar tot el que portava dins i de mirar enrere amb una altra perspectiva.

A més, volia explicar la meva història amb la meva pròpia veu. Moltes vegades es parla dels joves migrants sense conèixer realment qui són. Se’n parla de manera general, com si tots compartissin la mateixa realitat. Jo volia explicar qui soc, què he viscut i com he arribat fins aquí.

• Al llibre parles amb molt d’afecte dels teus pares. Quin ensenyament d’ells t’acompanya encara avui?

Tot. L’educació que em van donar els meus pares m’ha ajudat a ser on soc avui.

El meu pare insistia molt que mai no oblidés les meves arrels. Em va ensenyar a respectar les persones, a actuar amb honestedat i a mantenir-me fidel als meus principis. Quan vaig arribar a Espanya em vaig trobar amb situacions molt diferents de les que havia conegut fins aleshores, però sempre vaig intentar conservar aquests valors.

Per això també intento transmetre a altres joves que el lloc d’on vens no determina allò que pots arribar a construir. Els valors són una eina molt poderosa per afrontar qualsevol camí.

• A la Fundació Exit vas participar en el Projecte Coach. Què recordes d’aquella experiència?

La recordo com una gran oportunitat. Va arribar en un moment molt important de la meva vida. Volia continuar estudiant, continuar formant-me i, a més, havia de renovar la meva documentació i em trobava amb moltes dificultats per accedir al mercat laboral.

Gràcies al Projecte Coach vaig poder acostar-me per primera vegada a l’entorn empresarial, entendre com funcionen les organitzacions i conèixer espais professionals que fins aleshores m’eren completament desconeguts.

Si miro enrere, puc dir que aquella experiència va tenir un impacte enorme en la meva vida. Moltes de les coses que han vingut després van començar allà.

• Durant el projecte vas conèixer José Rafoso, professional de Penguin Random House i el teu coach. Què va significar per a tu?

Va ser una gran sort que es creués en el meu camí. No només va canviar la meva situació, sinó que també es va convertir en el meu mentor. Vaig estar molt content de tenir l’oportunitat de conèixer una empresa com Penguin i també d’entendre com funciona el món laboral.

En José sempre em va transmetre confiança. Quan jo li donava les gràcies, em deia: «No me les donis. T’ho has guanyat tu». Això em va marcar molt.

Fins i tot quan vaig acabar d’escriure el llibre va ser una de les primeres persones a qui el vaig ensenyar. La nostra relació continua avui dia. M’acompanya, m’orienta i m’ajuda quan tinc dubtes.

En la primera imatge, Bangu i José Ramón, el seu coach al Projecte Coach de la Fundació Exit; a la segona, durant la seva estada a Penguin Random House.

• Què significa per a un jove trobar algú que confiï en ell i l’acompanyi en el seu camí?

Moltíssim. Tots necessitem algú que confiï en nosaltres i que ens aconselli.

Moltes vegades els joves tenen ganes, tenen talent, però necessiten algú que els ajudi a veure possibilitats que potser ells mateixos encara no veuen.

Per això crec que és important no tenir por de demanar ajuda, de preguntar o d’aprendre de les persones que tenen més experiència. Jo continuo fent-ho cada dia.

• Moltes vegades es parla dels joves migrants des de les seves dificultats. Quin potencial creus que la societat no està veient?

Darrere de cada persona hi ha una història. Moltes vegades només es parla de números o de titulars. Però darrere de cada persona hi ha històries, vivències, somnis i famílies.

Les persones que migren arriben amb aspiracions, capacitats i ganes d’aportar. En moltes ocasions l’únic que necessiten és que algú les escolti i els doni l’oportunitat de demostrar el que poden fer.

• Dedicas part del teu temps a combatre els prejudicis i donar visibilitat a altres realitats. Per què és important per a tu?

Perquè crec que és l’única manera de canviar les coses.

És molt fàcil tenir una opinió sobre algú quan no el coneixes realment. Moltes vegades els prejudicis neixen precisament d’aquesta manca de contacte.

Sempre dic que, abans de jutjar una persona, val la pena escoltar-la. Conèixer la seva història, parlar-hi i entendre quin ha estat el seu recorregut.

Tots tenim a prop persones que tenen orígens diferents dels nostres. Apropar-nos-hi i escoltar les seves experiències és una de les millors maneres de combatre els prejudicis.

• Què li diries a un jove que sent que les circumstàncies juguen en contra seva?

Li diria que no perdi l’esperança. Hi haurà moments complicats, moments en què semblarà que tot es posa costa amunt i en què serà difícil imaginar que les coses poden millorar. Però la situació d’avui no ha de ser necessàriament la de demà.

Ara bé, confiar que les coses canviaran no significa quedar-se esperant. Cal moure’s, formar-se, conèixer gent, aprofitar cada oportunitat i continuar avançant fins i tot quan el camí sembla lent.

Jo sempre dic que si avui soc on soc és perquè vaig saber aprofitar les oportunitats que van anar apareixent.

Per això animo qualsevol jove a continuar endavant. A confiar en si mateix. I a no deixar mai d’aprendre.